ELS MONUNENTS DE LA CIUTAT
 
 

- Plaça Major
- Llotgeta de Mostassaf
- L'almodí Vell
- Els Porxets
- El palau dels comtes de Torrefiel
- Església de Santa Maria i Capella de la Puríssima
- Convent de les monges Carmelites
- La Vila
- Palau de la Vila
- Plaça de la Vila
- Plaça de Baix
- Pont Vell
- Carrer Major
- Església St. Miquel
- Església St. Carles
- Església St. Francesc

 

 

 

 


 

La plaça Major
–––––––––––––––
Plaça MajorS’alça sobre un espai a peu de muralles i obert al barranc de Sant Jaume-Almaig. Aquest ha estat, des del segle XVI, el centre neuràlgic de les activitats públiques de la ciutat, raó per la qual concentra una part significativa dels edificis històrics més rellevants. Presideix la plaça l’antiga casa del Consell, també denominada la Sala, l’antic Ajuntament, edificada en la primera meitat del segle XVI al capdavant de les fortificacions medievals. Encara alberga dependències municipals. La seua aparença actual és fruit d’una important reforma de 1765. A mitjan segle XX es realitzaren diverses reformes que han ocultat bona part de la seua fisonomia primigènia.

 

Llotgeta de Mostassaf
–––––––––––––––––––––––––
A les acaballes del segle XVI, la llotgeta es va afegir a la part est de la casa del Consell o la Sala. Encara se’n conserven vestigis, tot i que va ser molt reformada posteriorment. A l’agost s’hi instal·la el monumental castell de fusta, escenari de les ambaixades de les festes de Moros i Cristians.

 

Almodí Vell
–––––––––––––
Situat a la part de ponent i edificat en el segle XVI, va ser reconvertir en presons al segle següent. Les presons van ser reconvertides, al seu torn, en dependències municipals en construir-se les noves presons de pedra picada en el segle XVIII. Recentment s’ha habilitat com a espai expositiu del Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida (MAOVA).

 

Els Porxets
–––––––––––––
Es tracta dels testimonis de l’aspecte originari de la plaça, totalment porticada ja a principis del segle XVI. S’han de destacar les almolades decorades amb guixeries renaixentistes (segle XVI) i un relleu de la Puríssima (segle XVII).


Palau dels Comtes de Torrefiel

––––––––––––––––––––––––––––––––––
Aquest edifici dels segles XV-XVIII es troba situat al costat dels Porxets. Serveix de seu actual de l’Ajuntament. Al seu interior hi ha una magnífica porta de pedra picada gòtica (principis del segle XVI), idèntica a la de la sala del palau de la Generalitat de València, i una escala també de pedra picada i d’idèntica cronologia, les bases dels pilars de la qual representen diverses figures en actituds grotesques

 

Convent de les Monges Carmelites
–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
Ubicat junt al pont de Santa Maria (1942-1953), a la vora de l’antic camí de Biar o de Castella. Aquest conjunt monumental (segles XVI-XVIII) en prou bon estat de conservació destaca del nucli urbà. L’església, molt afectada per destruccions després de la Guerra Civil, és del XVIII.

 

La Vila (veure Ruta per la Vila)
––––––––––––––––––––––––––

Podem accedir pel portal de Sant Roc o per la pujada del Fossaret, costera amunt, fins al punt més elevat de la ciutadella, la veritable joia que guarda les essències i conserva indrets plens d’encant i d’autenticitat. Si triem el portal de Sant Roc, accedirem al Palau de la Vila o de la duquessa d’Almodóvar (segles XIII-XIX). 

Accés a la VilaEl barri de la Vila, declarat conjunt històric-artístic en els anys setanta del segle XX, conserva un dels conjunts medievals més representatius de les terres valencianes, qualitativament o quantitativa. No s’ha d’oblidar que a inicis del segle XV Ontinyent era una vila populosa, la tercera, després de Xàtiva i Oriola, població valenciana al sud del Xúquer. Hi destaca el carrer Major de la Vila o de la Trinitat, d’aspecte encara senyorial.Per aquest barri caminarem flanquejats per les dovelles de pedra de les cases dels benestants medievals i pels carreus de pedra de les cantonades. Anirem baixant costera avall i a cada costat contemplarem carrers, carrerons i atzucats que guarden el seu encant i reserven no poques sorpreses als visitants. La rehabilitació dels edificis, amb fronteres pintades de colors vius, ha revitalitzat els paisatges urbans i ofereix sensacions plenes de suggeriments. Arribarem a la plaça de Sant Pere i continuarem avall. Deixarem enrere el Callarís i els noms rotunds dels carrers que han conservat la història en la seua denominació: Cordellat, de l’Església...

A l’altra banda, passat el pont de Santa Maria, s’hi pot observar la bigarrada successió de les cases repenjades sobre algunes de les restes de la muralla medieval, amb el profund llit del riu d’Ontinyent o Clariano al fons.

Palau de la Vila
––––––––––––––––
El palau s'ubica en la part més exposada de les muralles a mena de fortalesa o ciutadella que mira a ponent. Bastit sobre l'antic alcàsser islàmic i molt transformat en el segle XVIII, conserva restes de fortificacions medievals.
Originàriament va tindre un caràcter públic i d'ús militar durant l'època andalusina o musulmana. Amb l'ocupació cristiana va ser molt transformat (terratrèmol de 1258) i la seua titularitat es compartiria entre el poder reial i el municipal. Es a dir, una part seria utilitzada per albergar el primitiu Consell (l'aparell administratiu i polític municipal) i l'altra es preservaria per a ús exclusiu de la Corona.Palau de la Vila
A finals del segle XV va passar a ser propietat dels Blasco (noblesa) i l'edifici es va ampliar. En el segle XIX va passar a mans de Josefa Català, la duquessa d'Almodóvar. Després seria dividit en habitatges de lloguer i va entrar en decadència. A principis del segle XX un greu incendi va afectar l'ala de llevant i la conseqüent desaparició d'esta part de l'edifici. Així mateix, un dels dos bastions-contraforts, sustentadors de la terraça, va ser en gran part, destruït amb la construcció del pont de Santa Maria a mitjans del segle XX.
El 1982 va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional, l'Ajuntament comprà l'edifici i posteriorment es plantejaren intervencions arqueològiques i projectes de rehabilitació.
La façana que dóna al migdia es troba flanquejada per dos torres i la que dóna a la placeta de Sant Roc mostra elegants elements del gòtic civil valencià. Destaca també, l'arc que configura l'ampli vestíbul sobre el qual descansa l'escut d'armes dels seus antics propietaris i una majestuosa escala amb accés al futur Museu del Tèxtil Valencià.
Actualment, en el Palau s'hi troba l'oficina de turisme i està consolidant-se i restaurant-se el criptopòrtic del segle XVI.

Plaça de la Vila
–––––––––––––––––
S’hi pot accedir pel Fossaret o per la plaça Major (pel cantalar de la Bola). Des d’aquest darrer punt arribarem, fent ziga-zaga per les restes de les espectaculars fortificacions medievals, al Mirador, l’antic portal Major de la Vila. Haurem de passar abans pel portal de l’Àngel. Dalt de tot d’aquesta talaia albirarem una majestuosa perspectiva de la ciutat.

 

Església i campanar de Santa Maria i Capella de la Puríssima
––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
Edifici d’extensa cronologia, tot i que les parts substancials van ser edificades en els segles XIV-XVI. Ocupa el lloc on després de l'ocupació cristiana es va construir un primer temple, probablement sobre la mesquita islàmica. Només entrar sobre una de les portes i a una bona altura trobarem el sepulcre de Llop Llopis de Vaello, primogènit d’un dels cavallers que realitzaren el repartiment de les cases i les heretats del terme d’Ontinyent el 1250. Bona part de la fàbrica del temple correspon a la primera meitat del segle XVI, encara que trobem diverses intervencions anteriors (segles XIV-XV) i posteriors (XVII). Està documentada una intervenció a mitjan segle XV que correspondria a la construcció d’un absis i a l’obertura dels braços, la qual cosa la dotaria d’una planta de creu llatina. La reforma definitiva (1518-1530) va ser obra de Benet Oger, mestre d’obres originari de Lió (França). En aquest moment es basteixen les dos voltes dels peus, de rampant redó perfecte, una de les quals (la central) reprodueix la traça de les voltes de la llotja de Mercaders de València. Les restes de les finestres laterals ens permeten saber que reproduïen dissenys de la mateixa llotja del cap i casal. Les dos voltes se sustenten sobre pilastres en forma de soga i helicoïdals d’aresta viva. La magnífica portada renaixentista (cap a 1535) és una de les més belles i remarcables del primer Renaixement valencià. Les capelles laterals (cap a 1540) foren obra de Joan de Batea, mestre picapedrer bascofrancés que acabarà residint a Ontinyent.

A mitjan segle XIX té lloc una profunda i desafortunada remodelació, amb la relectura estètica del neoclàssic academicista que es va saldar amb el cobriment de les voltes i la destrucció o emmascarament de les pilastres i finestres de pedra picada gòtica. El procés de repristinació a les acaballes dels setanta ha permés descobrir les voltes i endevinar l’aspecte primigeni de les pilastres.

El presbiteri o cap d'altar fou construït cap a 1570, encara que reformat a la fi del XVII. La sagristia fou edificada entre 1580-1610 i tot just davall seu trobem la cripta on es poden apreciar els vasos on eren soterrats els preveres.

La capella de la Puríssima (1662-1692) va ser construïda quasi simultàniament al campanar (des de 1689). S’hi venera la imatge de la patrona de la població, llavorada en plata massissa.

Entre els objectes mobles caldria destacar: taula de l’Anunciació, segle XV; olis de Josep Segrelles (segle XX) en el presbiteri i en el lateral del creuer; magnífica pica baptismal florentina de la segona meitat del XVII; col·lecció pictòrica de Vidal i Tur: obres de Ribalta i anònims del XVII; talles del Sant Sepulcre (1943) i la Soledat (1943-1944) de Marià Benlliure.

El campanar de Santa Maria és un dels referents simbòlics i identificadors de la ciutat. Bastit en diverses fases durant elssegles XVII-XIX. La construcció es va iniciar en 1689 i es va dilatar vint anys. El segon cos i el remat de la torre de campanes, edificats cap a 1745, sofriren els efectes del terratrèmol de 1748. La seua aparença actual, amb el remat de forja, és conseqüència de l’impacte d’un llamp en maig de 1859 que va obligar a la demolició de l’anterior i a la construcció de l’actual cap a 1880. La seua esplendor i grandiositat s’ha vist realçada arran de la demolició de les cases que hi havia als peus que ha deixat a la vista les fortificacions de diverses èpoques que li serveixen de base. Al campanar es conserva una de les campanes més antigues de la Vall d’Albaida, la campana del Rellotge anomenada de Rauxa i Foc (1563). Paga la pena fer la visita els diumenges de matí per veure des del cim la panoràmica de la Vall d’Albaida i de Mariola, des d’on comença la vall.

 

Plaça de Baix
––––––––––––––––
Descendint de la Vila pel portal de la Trinitat o des de la plaça Major pels porxets accedirem a l’espai que ha acollit durant més de cinc segles el mercat. Estem ja en el Raval i ens dirigim cap a l’eixida natural cap al nord, l’inici del camí de Castella.

 

Pont Vell
–––––––––––
Pont Vell
És un dels elements emblemàtics de la ciutat. Començat el 1500 i acabat el 1501, és obra dels mestres d’obra i picapedrers Pere Ribera, de Xàtiva, i Joan Montanyés. Consta de dos arcs de mig punt, tot i que lleument apuntats, sustentats sobre tres contraforts, el central dels quals és un formidable peu de carreus en forma de quilla. La seua superfície externa és de carreus de pedra picada, encara que la barana fou construïda amb les restes de diversos portals murals enderrocats a la fi del segle XVIII.

El pont marcarà una reorientació de les comunicacions de la Vila. En 1520-1521 els agermanats d’Ontinyent propiciaren la construcció del camí dels Carros, des de la baixada del qual es pot contemplar una impressionant panoràmica de la Vila i del Raval, amb les cases escampades com volves de neu unes damunt d'altres. També en el segle XVI s’hi construirà el Tirador dels Peraires, on els mestres fabricants estenien i deixaven assecar els draps de llana. Aigües avall, i ja a principis del segle XVII, es documenta la transformació de les coves a la vora del riu (on habitaven les famílies més humils de la vila) en les cases de l’actual carrer de la Cantereria,vora riu.

 

El Carrer Major
––––––––––––––––––
Carrer MajorEncara que no ho semble a primera vista, es tracta d’un carrer de traçat medieval, seguint l’antic camí que, cap a llevant, duia a Albaida i a Gandia. S’hi conserven diverses cases nobiliàries dels segles XVIII i XIX, amb les esglésies de Sant Carles i de Sant Francesc, ambdós del segle XVIII. S’ha de remarcar també el conjunt de cases-palaus de diversos llinatges nobiliaris, oriünds o relacionats amb la Vila, testimoniatge de l’època en què Ontinyent es van guanyar el renom d’usietes de les poblacions veïnes per aquesta circumstància. Cal destacar a més la casa dels Nadal (segle XVIII), el palau dels Maians o dels Marquesos de Montemira (del segle XVIII, amb una important reforma en el XIX, alberga dependències culturals municipals) i el palau dels Barons de Santa Bàrbara (de 1750, seu de la Casa de la Cultura d’Ontinyent). Val a dir que en un ramal del carrer Major hi ha el palau dels Puig (dels segles XVII-XIX, seu actual de l’Arxiu Municipal d’Ontinyent i de la Biblioteca Pública Municipal “Pare Lluís Galiana”) i la casa dels Cerdà (segle XVIII).

 

Església de Sant Carles Borromeu
––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
Sant CarlesL’oratori de la Companyia de Jesús (creat en 1703) és l’origen de l’actual església. Serviria llavors com un temple associat al col·legi de Jesuïtes d’Ontinyent, que va funcionar des de 1703 fins a l’expulsió dels jesuïtes en 1767. Després va servir com a temple.

Consta de quatre parts molt ben diferenciades: per una banda la nau principal i el campanar de planta quadrada (barrocs), als quals s’afegiran, ja en 1882, la sagristia i la capella de la Comunió, amb un formidable peu de 19 m d’alçada que els serveix de base. Els laterals de la nau principal acullen sis capelles cadascun, entre els contraforts, comunicades mitjançant arcs de mig punt. L’estil predominant és el barroc, llevat de la capella de la Comunió, on es va procedir a una decoració d’estil neobizantina a càrrec de l’artista local Carles Tormo, Carlets. S’ha de remarcar també la portada principal de pedra picada, l’òcul i la finestra que són testimonis de l’estil primigeni barroc (segle XVIII). El conjunt correspon a diversos períodes cronològics: segle XVIII (nau principal, campanar), segle XIX (sagristia i capella de la Comunió). L’edifici ha sofert diverses reformes que han servit per mantindre o repristinar l’interior (1951) i l’exterior (1942), i una altra en els darrers anys, ja al segle XXI.

 

Església de Sant Francesc
––––––––––––––––––––––––––––––
És l’únic element que resta de l’antic convent dels Franciscans. L’orde franciscà observant va fundar un convent a la vila l’any 1573, sota l’advocació de sant Antoni i sobre la donació de l’ermita medieval de Sant Antoni (segle XV) en l’espai ocupat en l’actualitat per la Glorieta. El temple primigeni va ser enderrocat per unes fortes pluges en 1597. La mala qualitat de l’obra explica que se’n construïra un altre nou, en el lloc on s’ubica l’església a hores d’ara. Poc després de 1615 es va acabar de bastir el temple.Sant Francesc

Es tracta d’un temple d’una nau amb set trams i capelles laterals disposades entre els contraforts. El llenguatge predominant és la senzillesa i l’austeritat de les formes. Predomina l’arc de mig punt i les voltes de canó, amb arcs amb petxines en la sagristia i capelles. El cor es disposa al peu de l’església, com és habitual en els temples franciscans valencians. La porta d’ingrés lateral és barroca, amb pilastres planes, posterior a la fàbrica del buc del temple. L’austeritat caracteritza també el campanar i la decoració exterior, trets definitoris, així mateix, de l’arquitectura franciscana.

L’església estava en pèssimes condicions, quasi derruïda per complet, cap a 1845. En 1835 va tenir lloc l’exclaustració dels frares franciscans amb la desamortització de les propietats del convent. El deteriorament del temple va ser galopant, la qual cosa ens indica l’escassa qualitat constructiva. Va ser adquirida per Joaquima Osca, d’una de les famílies més poderoses llavors, qui va decidir reconstruir-la amb el suport econòmic del veïnat. En la segona meitat del segle XIX ja es va poder obrir de nou al culte, dotada amb una capellania que depenia de la parròquia de Sant Carles Borromeu. Les destruccions ocasionades per la Guerra Civil van obligar a una nova remodelació, la qual, junt a les reformes durant la segona meitat del segle XX, li confereixen el seu actual aspecte. S’ha de remarcar que hi havia unes pintures, possiblement olis i algun fresc, del franciscà Villanueva que no s’han conservat.

 

Església de Sant Miquel del Raval
––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
Sant MiquelL’edifici va ser bastit al llarg dels segles XVI-XVIII sobre una antiga ermita edificada en el segle XIV. La construcció va ser impulsada pel poderós gremi de peraires o fabricants de draps de llana, molt puixant en els segles XVI-XVII. S’ha de remarcar l’aspecte de la seua nau, amb decoració mural de mitjan segle XVIII, molt uniforme. El magnífic orgue, construït a les acaballes del XVIII, atenua la seua monumentalitat pel seu estat, que requereix una restauració.

 
     Ajuntament d'Ontinyent