Introducció

L'època andalusina

El naixement d'una vila valenciana. Ocupació i colonització cristianes (segle XIII)

Un bastió de la frontera valenciana. Els segles medievals (de Jaume I a la Germania)

Una populosa vila reial. L'època moderna (segles XVI-XVIII)

Un segle convuls. Ontinyent, de la guerra del Francés a 1904

El segle XX. La definició de la societat contemporània

El segle XX és l'època de les grans transformacions de la ciutat. L'Ontinyent que s'enfila en aquest segle és, com la resta de la comarca, de base agrària i la indústria és encara embrionària, tot i que destaca el binomi de base tèxtil Ontinyent-Bocairent.

Ontinyent rep el títol de ciutat l’any 1904. Abans però, en 1660, Felip IV ja havia oferit l'adquisició d'aquesta dignitat, que la vila va declinar. El reial decret firmat per Alfons XIII el 15 de novembre de 1904 es justificava de la manera següent: “teniendo en cuenta su importancia histórica, la predilección que mereció de mis predecesores, la cultura y laboriosidad de sus habitantes, el aumento de su población y el creciente desarrollo de su riqueza industrial y agrícola”. El periòdic Las Provincias (19-XI-1904) feia una lectura de la realitat que presentava llavors la ciutat: “es una de nuestras principales regiones vinícolas y sus caldos son reputados como de los mejores y á la sombra de su riqueza agrícola comienza á despertar la industria, la cual no ha de tardar en obtener gran florecimiento (...)”. A hores d’ara, un segle després, constatem que el vaticini no anava errat, gens ni mica: Ontinyent és sens dubte la capital del tèxtil valencià.

El desplegament de l'Estat espanyol amb la Restauració (1875-1931) serà dèbil i difícil, amb etapes d’avanços i d’estancaments. El sistema de la Restauració coneix dues etapes molt ben definides: una (1875-1917) d'hegemonia dels partits hegemònics, liberals i conservadors, sobre la resta de forces polítiques, carlins i republicans; i una de crisi (1917-1931) no solucionada pel pedaç que significà la dictadura de Primo de Rivera. El període es caracteritza per l'auge del caciquisme, les manifestacions del qual a la nostra ciutat el fan exemple paradigmàtic al País Valencià. La norma habitual serà ara l'aplicació de l'article 29 de la legislació electoral que sancionava en la pràctica que no se celebraren eleccions: si només concorria una única llista als comicis municipals o generals, aquesta quedava proclamada automàticament. L’exemple d'Ontinyent és ben estudiat i conegut.

Però les coses estaven canviant en la societat ontinyentina. En l’últim terç del XIX assistirem al sorgiment del moviment obrer, estructurat bàsicament en els sindicats catòlics i tradicionalistes, amb diferents manifestacions a Ontinyent a finals del xix i principis del xx. De manera simultània, comencen a detectar-se les primeres manifestacions del socialisme i de l’anarquisme, ideologies que tindran una major difusió al llarg del primer terç del xx. A tall d'exemple, els primers actes documentats del PSOE es produeixen en 1918, com a conseqüència dels greus incidents de 1917. En aquest mateix any (1917) s’havia constituït la societat obrera El Trabajo, embrió de la UGT.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) afavorirà l'assentament definitiu i el creixement d'un estrat burgés de xicotets empresaris i botiguers. Tanmateix, la manca de solucions a la conflictivitat política i social a causa de les nombroses limitacions del sistema de la Restauració desembocarà en la proclamació de la II República Espanyola el 14 d'abril de 1931.

L’any 1931 la ciutat i la comarca són un feu caciquista, dretà i catòlic. Malgrat la seua forta implantació, les forces progressistes sempre foren minoritàries a Ontinyent. Tot i això, les eleccions de febrer de 1931 propiciaren el triomf de les forces republicanes, gràcies a la convergència de republicans de centre-dreta i d’esquerra, socialistes i anarcosindicalistes. Com en la resta del territori de l’Estat espanyol, l'efervescència social i política caracteritza els anys de la II República. El primer règim democràtic posarà en evidència les contradiccions socials, dilucidades dramàticament per la via de les armes en el transcurs de la sagnant Guerra Civil (1936-1939).

El fracàs del colp d’Estat militar de juliol de 1936 contra la República obrirà les portes a un llarg conflicte. En les primeres setmanes la fúria destructiva anirà de la mà de l’anhel revolucionari igualitarista. Algunes esglésies com ara la de les Carmelites foren incendiades, altres com Sant Miquel i Santa Maria foren saquejades. Sant Francesc va passar a ser presó provisional. Simultàniament els escassos elements partidaris de la revolta, falangistes bàsicament, no van poder conjurar la massiva mobilització dels sindicats i partits, d’esquerres i lleials a la República. En els primers mesos del conflicte es produeix l’assassinat del republicà Francesc Montés, dirigent del partit dretà blasquista o republicà autonomista del PURA. És l’exemple del drama de la polarització absoluta que va fracturar la societat en aquells moments. Durant quasi mig any els comités controlaran els ressorts de poder, fins que la legalitat republicana normalitze mínimament la situació amb la creació dels consells municipals.

Amb la resolució del llarg conflicte civil a favor de les forces insurrectes del general Franco s'enceta una duríssima postguerra. La repressió que seguirà a la victòria del bàndol nacionalista-franquista serà ferotge. Després vindrà la fam i el racionament per a quasi tots, i l'exili (exterior o interior) per a molts. El silenci extens del franquisme es fa omnipresent. La simbologia filofeixista i d'exalçament del nacionalcatolicisme omple tots els espais públics. El franquisme es nodrirà i es recolzarà en el sector dels xicotets propietaris catòlics que havien conformat els grups dretans i havien impulsat el sindicalisme catòlic des d'inicis del segle.

El primer franquisme (1939-1959) és un període d'autarquia i racionament en què l'estraperlo (el mercat negre de productes de primera necessitat i de béns de consum) va conéixer un desenvolupament ben important, tot afavorint embrionaris fenòmens d’acumulació de capital que seran fonamentals per a futures iniciatives empresarials, vinculades al món del tèxtil.

Les transformacions que estaven començant a albirar-se a finals dels anys 50 sentaven les bases en la dècada anterior. La ciutat es veurà immersa en el període decisiu de la industrialització que es dilatarà durant vint-i-cinc anys. Ara, amb l'autarquia i l'aïllacionisme franquista es produeix la metamorfosi definitiva i accelerada de societat agrària en industrial. Simultàniament s’incrementa el fenomen de la immigració de gent de Castella-la Manxa i d’Andalusia oriental. Són anys de profundes transformacions urbanes, temps de creixement frenètic, amb la creació dels nous barris de Sant Josep i de Sant Rafael.

La tendència de proliferació dels masos i els fenòmens de poblament dispers pel paisatge agrari del terme ontinyentí i de la resta de la Vall comença a invertir-se des dels anys 50. Els masos, una part ben significativa del nostre patrimoni etnològic i arquitectònic, són producte d'un cicle que comença en el segle xviii i que es desenvolupa sobretot en el xix. A mitjan segle xx la industrialització origina un progressiu, imparable i ràpid retorn al poblament agrupat. Des d'aleshores els masos comencen a ser abandonats. Tot i això, en els últims trenta anys s'observa un fenomen paradoxal: una nova fugida al camp: la generalització de les segones residències, les populars casetes. El fenomen és ben intens en el terme.

En 1927 una extensa part del terme municipal ontinyentí se segrega per tal de constituir el municipi de Fontanars dels Alforins.

S’han de remarcar també les conjuntures difícils: l’epidèmia de l’escarabat (grip) de 1918; el greu impacte de la crisi de la fil·loxera de la vinya en la primera dècada del segle xx; sequeres i males collites; la crisi agrària dels anys 30 i la Guerra Civil, per no parlar de la fam i les penúries de la dura postguerra.